L’Audiència Provincial de Barcelona absol als membres d’una associació cannábica acusats de tràfic de drogues.
Autor: Casa Paraula
Primera sentència absolutoria després de les sentències del Suprem contra de les associacions.
Els Magistrats diferencien entre la quantitat de cànnabis pròpia del autoconsum si el proveïment prové del mercat negre o del autocultiu, entenent que es conreï per al total del teu consum entre una collita i una altra.
Els dos acusats, membres d’una associació cannábica de Barcelona, estaven acusats per delictes contra la salut pública, enfrontant-se a 5 anys de presó i a una quantiosa multa per un cultiu de 20 kg. de cànnabis. La importància d’aquesta sentència cal situar-la en què és la primera sentència absolutoria d’una associació cannábica després de la sentència del Tribunal Suprem en la qual va condemnar a una associació basca amb penes de presó per delictes contra la salut pública a membres de la seva junta directiva al no deixar-los acollir a la doctrina del consum compartit.
Després de la qualificació provisional en què la defensa va interessar la lliure absolució dels acusats es va procedir al judici oral. En la prova va quedar evidenciat que un grup de persones consumidores de cànnabis van decidir crear una associació per al cultiu directe de la planta cànnabis sativa i van encomanar als acusats la gestió de la mateixa. Per a això van llogar un local i van iniciar el cultiu. Al cap d’uns mesos i estant al moment de recol·lecció de la collita, aquesta activitat va quedar interrompuda amb la inspecció de la Guàrdia Urbana i Mossos d’Esquadra. Van decomissar totes les plantes i el material i el mateix dia es van practicar les diligències d’entrada i registre dels domicilis dels acusats on van trobar altres substàncies.
En la sentència s’especifica que el cultiu no és constitutiu d’infracció penal i l’acusació de tràfic no queda provada i concreta “l’acusació per aquest delicte es basa en qüestionables conjectures i apriorismes”. Fins i tot la presència de balances de precisió tant en el local com als domicilis per al dosatge de cara a la venda són solament hipòtesi.
Tampoc va quedar provat, tal com pretenia l’acusació, que l’activitat era pròpia dels acusats en comptes de ser una activitat de la pròpia associació, bé al contrari, en els registres de les vigilàncies Guàrdia Urbana hi havia fotografies que certificaven l’accés d’altres persones. També va quedar desmuntada l’acusació en el seu intent de desacreditar a l’associació, dubtant de la seva pròpia existència, encara que és cert que va quedar formalment registrada en el Registre d’Associacions de la Generalitat de Catalunya amb posterioritat als fets, conforme a la Llei Orgànica reguladora del Dret d’Associació, les associacions es constitueixen mitjançant l’acord de 3 o més persones, així que la inscripció en el registre no té efectes constitutius. A més, per a això és que havien llogat un local, tenien carnets de soci i pagaven quotes.
Els Magistrats en la seva sentència determinen que “la conducta dels acusats s’emmarca en les activitats d’una associació que perseguia no el promoure, afavorir o possibilitar en consum (…) sinó satisfer les expectatives dels propis socis” deixant com a irrellevant si el consum anava a ser compartit o individual en tractar-se d’un grup tancat.
Cal destacar que els acusats a cap moment es van negar a la inspecció perquè pensaven que aquesta activitat era totalment lícita i acord als seus Estatuts. És en aquest punt en el qual la defensa va poder situar-los al resguard de la sentència del Tribunal Suprem que sent un objectiu propi de l’associació el cultiu es pot acollir a la doctrina del cultiu compartit ja que els membres entenen que la seva activitat és legal i per això la registren amb aquesta fi al Registre d’Associacions de la Generalitat sense tenir objecció alguna.
La defensa va poder provar que s’havia trencat la cadena de custòdia i sobre la base de la jurisprudència del Tribunal Suprem va evidenciar que, si la cadena de custòdia no és fiable, queda en dubte l’autenticitat de les proves. En aquest punt, es confirma que sí van trobar cànnabis en els registres, però la quantitat no es pot determinar.
Aquesta sentència és molt important quan emmarca la jurisprudència anterior que detallava quina quantitat era considerada pròpia de autoconsum i quina era sí o sí pròpia del tràfic de drogues. En aquest sentit els Magistrats entenen que aquestes quantitats estaven establertes per a les persones que acudeixen a proveir-se al mercat negre i que van comprant a poc a poc i no per les que s’autocultiven que lògicament van a conrear pel total del seu consum entra una collita i una altra.
Des de Casa Paraula ens sentim especialment orgullosos d’haver portat la defensa en aquest cas ja que és un pas més en la línia del compromís amb els Drets Humans, com són la dignitat, el lliure desenvolupament de la personalitat i la intimitat dels quals som convençudament defensors i que són el motor del nostre treball.